Relats Conjunts: Son of Man

 
The Son of Man: una nova proposta de Relats Conjunts
 
THE SON OF MAN René Magritte 1964
 
NOTA: perdoneu l'absència d'accents tancats a la "o" i accents tancats a la "i", però estic escribint amb un teclar italià. Ciao a tutti! 
 

Oh! – exclamà el senyor de negocis – Ets tant perfectament rodona, tant perfectament verda, amb aquestes quatre fulletes que et penjen del teu plançò… Però em puc estar-ne segur de la teva naturalesa? Vull dir… tens forma de poma, tens color de poma… però ets realment una poma? És a dir, bé que podries ser una poma de plàstic, i llavors tindriem un conflicte entre la teva forma i el teu contingut. Qui es menjaria una poma de plàstic? Ningù! Però llavors… com és possible que en la teva extraodinària bellesa externa es pugui amagar un desenllaç tant cruel?

 

Oh poma! – continuà – Em recordes tant a ella! Tant maca, tant radiant, tant gentil amb els altres… Les ocassions que coincideixo amb ella, l'observo bé. És distant amb mi, però no puc evitar pensar que no voldria estar amb ningù més, no puc evitar enyorar-la quan no hi és, no puc evitar cridar-la en veu alta a les nits. Ara bé… què s'amaga a dintre de la seva forma tant meravellosa? Li podria agradar tal com sòc? Podrien ser afins els notres continguts, les nostres formes de ser? Oh! Com en puc estar-ne segur? Potser si…

 

De sobte, una inesperada veu el va treure del seus pensaments més profunds…

-I bé senyor? – va preguntar el fruiter clàrament empipat – Se l'emporta o no se l'emporta aquesta poma? Que ja fa tres quarts d'hora que se l'està mirant!!!

-Ah, sì sì…!! D'això… ejem ejem… dispensi vostè. Me'n emportaré un quilo si és tant amable. Podria dir-me quant és en total?

-Un euro amb seixanta, senyor.

-Aqui té vostè.

-I aqui el seu canvi, senyor. Passi-ho bé.

-Passi-ho bé.

El senyor de negocis ja començava a anar-se'n de la parada de fruites del mercat, quan va tornar a escolar la mateixa veu.

-Senyor! Senyor! – li cridà el fruiter – Miri senyor, no entenc de formes ni de continguts ni de collonades d'aquestes de les que ha estat pensant en veu alta tota l'estona – en aquest punt el senyor de negocis es va posar vermell com un tomàquet – però sì li puc dir que si aquesta noia és important per vostè, no en treurà res de passar el temps que passa amb ella fent-se preguntes. Si jo volguès saber si una poma és de plàstic o de veritat li fotria una bona queixalada. Ho pilla?

Mentre sortia del mercat, el senyor de negocis va reflexionar sobre les paraules del fruiter.

-Té raò aquest bon home. No em puc passar la vida torturant-me d'aquesta manera. Però tindré la força de voluntat de donar aquesta mossegada? Estic preparat per descobrir com és la poma per dins? Ho vull realment saber? O potser – va dir mentre agafava una poma de la bossa de plàstic – sòc més feliç en la ignorància, sapiguent que aquesta poma és tan perfectament rodona, tan perfectament verda, amb aquestes quatre fulletes que…

[@more@]

14s comentaris

Signore, vuole una pizza? (o desventures d’un català afamat a Siena)

He tingut la sort de trobar un allotjament al centre de Siena. Tens les coses més interessants que et pot oferir el poble ben a prop (monuments, botigues, bars..). Això sí, la feina em queda una mica lluny; però això rai, uns deu minuts a peu fins a la parada de l’autobús i vint minuts més d’autobús fins a la universitat.

El viatge d’anada és còmode: l’aire fresc del matí, el cel blau i solejat, la legió de turistes fent cua al Duomo amb les seves càmeres digitals a punt, els sienesos comprant al mercat… El problema arriba a la tarda. Poseu-vos en la meva pell…

Són quarts de nou. La feina a la universitat ha estat intensa. El meu desig és arribar a casa, fer-me el sopar, descansar i si s’escau sortir una estona a prendre una birra Moretti. Però abans de tot això tinc aquells deu minuts a peu que em separen de Piazza Gramsci fins a Via Castelvecchio. Us asseguro que aquests deu minuts són mortals. Ja és de nit, comença a fer fred, tinc gana i tots els restaurants, pizzeries, trattorie i bars de Siena es troben en aquest camí. Ja fa estona que les cuines s’han posat en marxa, i l’aire del carrer es barreja amb l’aroma de gli pizze, gli focaccie, gli ciacinni, gli panini, gli piadine… és una gran temptació caure en aquestes delícies, sobretot quan a casa t’espera una amanida amb els seus tomàquets i el seu enciam.

I a més a més, els cambrers a la porta del restaurant et fan propaganda del seu local dien-te: Signore, vuole una pizza?

I jo penso, afamat: Signore, vuole sapere dove si può mettere la sua pizza?!

[@more@]

3s comentaris

No m’oblido de volsatres….

Hola a tots els blocaires i curiosos que alguna vegada han llegit aquest bloc.

Aquest post és per vosaltres!! Per dir-vos que aquesta setmana d'absència ha estat deliberada, i que en cap moment m'he obLidat de vosaltres. Aquest bloc segueix on-line.

Ja porto una setmana a Siena, una setmana per orientar-me, per habituar-me. He preferit estar aquesta setmana allunyat del bloc per adaptar-me lo millor possible i fer força el tafaner per aquí.

I us puc dir que tutto va bene!

En una setmana ja us podria explicar moltes coses que em fan pensar, la majoria però tonteries que fan gràcia (és lo que té les diferències culturals). Però prefereixo anar piano piano i anant deixant més posts curtets de tant en tant que no un mega post que faci mandra llegir.

Doncs queden oficialment inagurades aquestes CRÒNIQUES SIENESES

[@more@]

4s comentaris

Ciao Ciao!

 

Maletes a punt.

Documentació en regle.

Horaris de transports preparats…

Marxo. Marxo cap a Siena. 3 mesos on espero crèxier com a investigador i com a persona. 3 mesos per conèixer gent. 3 mesos per visitar llocs. 3 mesos per l'aventura… però sense oblidar a les persones estimades que deixo aquí.

És tard, i he d'anar a dormir perquè he de prendre un avió ben d'hora.

Com diuen els meus futurs anfitrions…

Ci vediamo!

[@more@]

5s comentaris

Sessió doble de poesia

 En angès i català (per a tots els gustos): 

 

 

THE BEAST WITHIN
 

I’m not good, I’m not bad,

I’m just gone completely mad;

It’s the beast within.
 

Make me happy and give me a drink;

Great! NO more to think!

It’s the beast within.
 

I don’t feel proud,

but baby I can’t say it more aloud!

It’s the beast within.
 

Come and meet my dark side.

I know you won’t find it right,

but it’s my beast within.
 

I don’t want this disease!

Free me please!

Get rid out of my beast within.

 

 

 

AMB TU
 

Al fons del mar austral,

o fins el pic més alt.

Al centre d’un bosc boreal

o fins la jungla d’asfalt.
 

En la lluentor dels estels,

o fins la total foscor.

En el cim dels cels,

o fins la profunda tristor.
 

Enmig d’una gran multitud,

on qualsevol és ningú.

En la complerta solitud,

on jo sóc algú
 

No m’importa, no m’importa a on anar,

sempre… sempre que sigui amb tu.

 

[@more@]

5s comentaris

El meme del fons de pantalla

Sense adonar-me'n, i amb les maletes  del viatge a Siena encara rondant pel cap (ja he avançat una mica més), el company i poeta Uribetty m'ha passat un meme! Com que és curtet i fàcil de fer el faig en un momentet.

Si ho he entès bé, es tracta de mostrar el meu fons de pantalla de l'ordinador, i potser acompanyar-ho amb una petita explicació. Doncs bé. Aquest és el meu fons de pantalla:

Segur que molts ja haureu vist que es tracta del "Vampire" de Edvard Munch, pintat al 1894. Per què aquest quadre com a fons de pantalla? Bé, m'agrada molt l'obra d'Edvard Munch i com reflexa alguns dels sentiments més arrelats de l'èsser humà en els seus quadres (com en "El Crit" o "Mort a l'habitació del malalt").

Però hi ha un segon motiu, molt diferent que l'anterior, perquè no té a veure amb la sensibilitat sinó amb la percepció visual: el trobo un quadre molt ambigu. M'explico. Pel títol del quadre (Vampire) podem dir ràpidament que estem veient una figura amb els cabells vermells que li està xuclant la sang a un home. Per començar, la traducció de "Vampire" és tant vampir com vampira, o sigui que el sexe del "xuclasangs" no està del tot clar. Sembla que a primer cop d'ull la figura sigui una dona, però a mi també em sembla possible que sigui un home.

Ara bé, imagineu que no tenim el títol del quadre. Què veiem? Doncs jo veig una parella abraçant-se. Sembla que estan tristos, com si s'haguèssin de separar o com si els hi haguès passat alguns cosa terrible. Però no té perquè ser una parella. També podria ser una mare que abraça tendrement a un fill…

Bé, crec que no calia una explicació tant llarga, però m'agrada parlar d'art (què hi farem) Doncs ara em toca passar aquest meme a algú, i trio a na Tals

Fins la propera! 

[@more@]

2s comentaris

Fent les maletes

El més normal és que tot tornant del mes d'agost la gent es dediqui a obrir i desfer maletes, però a mi em toca fer-les ara. Me'n vaig de vacances? No exactament.

Resulta que d'aquí 11 dies marxo… marxo 3 mesos a la ciutat italiana de Siena. I què se m'ha perdut allà? Doncs feina. Amb aquesta estada continuaré els meus estudis de doctorat i faré part de la meva recerca en química amb un altre grup d'investigació. És normal fer una o dos estades a l'estranger quan es fa un doctorat. És una bona oportunitat, tant personal com profesional: conèixer gent i llocs nous, treballar amb gent diferent i aprendre coses noves, viure pel teu compte…

Però abans de tot això cal fer els preparatius. I ara que si necesito comprar-me uns pantalons perquè els que tinc ja estan vells, que si em cal un parell de sabates més, que si no tinc un tallador d'ungles… i la maleta no ho és tot! Que si quins són els horaris dels trens i autobusos d'allà, que si ara cal enviar un mail (en italià!) amb les dades personals per poder acabar de lligar el tema de la casa… En fi, un viatge, una estada… no són només unes maletes sinó moltes i moltes cosetes petites que semblen no acabar-se mai!

Bé, també aprofitaré al màxim per conèixer la regió. 3 mesos són molts caps de setmana, i espero poder visitar al menys els llocs que em quedin més a prop i on no hi he estat encara (Pisa, Florència, Roma, Arezzo, la Toscana…). Un cop sigui allà inaguraré una nova secció per anar explicant les aventures i desventures que em puguin passar allà… però fins llavors, encara em falta acabar les maletes!

[@more@]

3s comentaris

A bit of everything…

Uf! Ja fa dies que no escric res al bloc i això no pot ser. M'he de treure la pols i les teranynes del teclat. Bé, de fet he estat una mica inactiu perquè he passat uns dies a un poble molt maco de Castelló, Herbés, que és el poble del meu pare. Allò és poble poble,és a dir, al mig de les muntanyes, no més de 20 famílies, olor de fems de cabra a l'aire (això no ho dic despectivament, al contrari, és per mi un gran encant dels pobles), la gent asseguda amb cadires i xerrant durant la nit, ambient familiar… És molt maco tornar a aquell ambient de poble tant autèntic que no es troba a les ciutats.

 

Doncs de què puc escriure avui? Mireu, crec que avui faré una mica de tot, és a dir, barrejaré coses diferents per fer un poti-poti de post, a veure com surt. De fet, ja he començat parlant del poble. I ara faré un matxembrat del racó del cinèfil i el racó de la rata de biblioteca (toma ya, dos pel preu d'un!)

 

Doncs continuaré amb cinema. Ahir vaig anar a veure Locos por el surf. Em va agradar molt! Per qui no sàpiga la històra, va d'un pinguí (que viu a Frío de Janeiro, XD) que se'n va a competir a un concurs de Surf. L'animació en 3D està molt ben feta, i rius força durant la pel·lícula. Tot i que en alguns moments pot caure en algus tòpics, em va sorprendre el fet que la peli està feta com si fos un d'aquells reportatges americans sobre estrelles del surf. A un nivell més profund, la peli ironitza amb la comercialització del surf, i reivindica el surfisme no com a esport sinó com a ideologia. 

 

I ara parlem de llibres. Aquests dies he rellegit (sí sí, jo de tant en tant rellegeixo els meus llibres preferits) els llibres de Terramar de la gran Ursula K. Le Guin. Si no els coneixeu, són un conjunt de llibres (Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan, Tehanu, La costa més llunyana) de fantasia ambientats en el mon de Terramar. En aquest mon hi viuens mags, bruixes, dracs… però no es tracta d'una fantasia èpica com Tolkien, sinó que ens trobem amb un tó més auster i unes històries profundes. Assegut a la platja i llegint, m'imaginava a mi mateix perdut entre els centenars d'illes de Terramar…

 

I per acabar, una curiositat científica d'aquelles que fan gràcia! Sabeu què és una Banda de Möbius (pronunciat Moebius)? Bé, no vull donar tota la descripció matemàtica, sinó que només agafaré la part lúdica del tema. Ho farem en plan El Món d'en Beakman (us enrecordeu d'aquell programa que feien a TV3? Era molt divertit!), això ho podeu fer a casa i només necessiteu:

 

  1. Dues tires de paper estret.
  2. Llapis.
  3. Celo, grapes… qualsevol cosa per unir dues peces.

 

Agafeu una de les tires de paper, i uniu els dos extrems de forma que obtingueu un anell. Cuantes cares té aquest anell? Doncs dues, oi? La interior i l'exterior.

 

Ara agafeu la segona tira de paper, i dibuixeu amb el llapis dues fletxes com les que es veuen en la figura (us he posat la figura com a link perquè no sé què passa que no la puc penjar). Molt bé, ara heu d'unir els dos extrems de la tira de paper de forma que les dues fletxes mirin en la mateixa direcció. Si ho heu fet bé, tindreu com un anell una mica recargolat, alguna cosa com això.

 

Ara la pregunta és: quantes cares té aquesta cinta recargolada? Per saber-ho feu passar el dit al llarg de la cinta sense aixecar-lo, i us asseguro que recorrereu tota la cinta! Llavors en té dues o només una cara!!?? Com pot ser que un tros de paper de dues cares passi a tenir només una? Màgia… o més aviat Matemàgia!

 

Doncs espero que us hagi agradat aquest poti-poti de post! Ja veieu, no sabia de què parlar i acabo parlant d'una miqueta de tot!

[@more@]

6s comentaris

El meme del vuit

Va ser el passat mes de març quan em vaig iniciar en aquest món de la blocsfera, i tot i que encara em considero un neòfit, de mica en mica he anat aprenent expressions com bloc, post… i ara li ha tocat el torn a meme.

Aquesta és una paraula que ja havia sentit diverses vegades mentre llegia alguns blocs, però que encara no havia acabat d’entendre bé. Doncs resulta que el Gatot m’ha enviat un meme, el meme del vuit. Tal com ell explica (i tal com ell ho va rebre d’en Duschgel), és tracta d’explicar vuit coses sobre mi mateix, i llavors proposar a vuit blocaires més perquè s’animin a respondre aquest meme. Com que és el primer meme que faig, no puc deixar de dir que el faig amb molta il·lusió!

I ara la qüestió és: quines vuit coses puc dir de mi? Ja puc sentir el pànic a la pàgina en blanc. No em vull pensar massa aquest post perquè crec que lo millor és que escrigui lo primer que em passi pel cap per ser lo més espontani possible… i això és el que faré.

I sense més preàmbuls passem a aquests vuit ítems sobre mi…

 

[@more@]

 

1.- M’he fixat que tothom acompanya el post amb una imatge. Jo he triat aquesta que veieu per dos motius. Primer perquè és el símbol d’infinit (que no deixa de ser un vuit mandrós que s’ha repenjat al terra) i reflexa la meva vessant més científica i racional. Però és un infinit fet en uns camps de conreu d’Anglaterra, per mostrar també el meu costat més creatiu i artístic. I així em considero jo, una lluita  impossible entre lo racional i lo irracional. M’he consagrat a la ciència, però no vull perdre la creativitat i la bogeria de  l’art que hi ha al món.

2.- Una de les coses que em posa de més mal humor és que la gent parli al cinema. Ja sabeu que m’encanta anar al cinema. Però no només veure una pel·lícula i punt, sinó també viure la història durant la projecció; i després poder discutir amb algú aspectes tècnics com la interpretació dels actors, els moviments de la càmera, l’ús de la música… Doncs si algú parla en un lloc on se suposa que el silencia està implícit, em treu tot allò. Si algú vol parlar, que ho faci al carrer. I si a més a més sona un mòbil i el despengen i es posen a parlar… llavors no m’hi puc estar i he de dir (primer educadament, i si no funciona amb més mal humor) que aquest no és un lloc per parlar.

3.- Em considero una persona massa emocional. Per què dic massa? Us ho explicaré d'aquesta forma: és com si tingués un amplificador connectat al cor o al cervell (o d'on sigui que provinguin les emocions), i cada vegada que sento alguna cosa (por, alegria, tristesa, amor, odi, enyorança…) ho sento multiplicat per 10 o 20 vegades. Així em sento jo a vegades, i el problema és que és tant fort que em supera i no en puc fer res constructiu. No sé si això és bo o dolent, encara no ho tinc clar.

4.- M'agrada molt llegir un llibre, mirar un quadre, una escultura, una obra de teatre… El problema arriba quan un cop ho he mirat em dic a mi mateix "no ho he entès". Se suposa que darrera de cada manifestació artística (una novel·la, un poema, un quadre, una escultura…) hi ha una persona que tenia una inquietud o una necessitat d'expressar alguna cosa. Si em perdo aquest missatge, què volia dir aquella persona, és com si se m'hagués escapat alguna cosa important.

5.- A l'institut no era bo en els esports. No tinc una gran condició física, però també és cert que mai he fet  masses esforços per millorar-la. Això sí,  m'agrada nedar, caminar molt, fer excursions a l'aire lliure… però poc més. I per extensió, tampoc segueixo massa els esports com el futbol o el basquet. Senzillament no em criden l'atenció. Per exemple, només em miro un partit de futbol quan és un derbi o una final molt important, i ho faig més per l'ambient de tensió i alegria que es crea en el bar o entre els seguidors dels dos equips que pel partit en sí. O sigui que no em pregunteu quins han estat els darrers fixatges del Barça o del Madrid perquè no tinc ni idea. 😛

6.- M'agraden molt els videojocs! Sempre han estat per mi una gran font d'entreteniment i (perquè no) d'evasió. La meva primera consola va ser una GameBoy, i després va venir la Master System II. Llavors em vaig passar als jocs d'ordinador, però amb els anys em vaig cansar del fet que cada vegada que volies gaudir d'un joc nou havies de tenir un ordinador més potent. Per tant vaig tornar a les consoles, amb la Play Station 2, i actualment amb la XBOX 360. He d'admetre però que ara jugo molt menys que abans, perquè ara només hi jugo quan no tinc cap pla o res millor a fer. He jugat a molt tipus de jocs (estratègia, acció, aventures gràfiques, RPGs…), i no em fa res jugar a un joc on només s'hagi de disparar i matar monstres. Però sí reconec que gaudeixo molt més un joc amb un bon guió ple de sorpreses i girs inesperats. En aquesta categoria podria mencionar "Max Payne", "Final Fantasy X" o "Oblivion". La consola Wii és genial per jugar amb amics!

7.- Potser és pel fet d'haver nascut en ple hivern, però la veritat és que un dia fred i nuvolat em posa de bon humor. Això no vol dir que no m'agradi la llum i l'escalfor del sol, però no em fa res llevar-me del llit i veure que a fora el cel està tapat amb núvols i que està plovent. A més a més, el clima m'afecta força a l'humor. A la tardor i encara més a al hivern, em sento molt a gust, em sento en el meu ambient. En canvi en primavera i sobretot en l'estiu em sento com més fora de lloc, descol·locat. I quan toca el canvi d'estació hivern-primavera, sóc víctima de l'astènia primaveral! Aquest any precisament m'ha agafat més fort que mai, i és una sensació que no m'ha agradat gens.

8.- I per acabar una de fàcil… la meva pel·lícula preferida. Doncs la veritat és que no puc contestar! Seria injust resumir tantes i tantes pel·lícules i de tant gèneres diferents en una de sola. La veritat és que he de tenir com 10 0 15 pel·lícules preferides. Però si em veig forçat a dir una, una que m'hagi commogut més que qualsevol altre, una que m'hagi fet passar una estona molt agradable al cine… llavors amb quedo amb

Lost in Traslation.

No sé, potser el dia que la vaig veure tenia la sensibilitat a flor de pell, però em va agradar i molt. Hi ha molta gent que em diu que és una història d'amor. Jo no hi estic d'acord. Jo ho veig més com la història de dues persones perdudes en un entorn estrany, cada una amb les seves inquietuds i problemes, però que es troben i per un instant connecten. I això no és fàcil avui dia… connectar amb algú vull dir. Potser per això em va agradar tant.

Doncs ja està. No sé fins a quin punt aquests 8 apartats són representatius de qui sóc jo i com d'interessants us semblaran, però és el que se m'ha acudit així de bones a primeres. Ara se suposa que he de suggerir a vuit blocaires perquè s'animin a fer aquest meme. Bé, doncs aquestes són les meves vuit suggerències:


Com que ens trobem encara a l'estiu, entenc que molts estaran amb els seus blocs en "stand-by…" :-). Tranquils, jo deixo aquí la proposta i ja us la mirareu quan tingueu un moment.

11s comentaris

El meme del vuit

 

Va ser el passat mes de març quan em vaig iniciar en aquest món de la blocsfera, i tot i que encara em considero un neòfit, de mica en mica he anat aprenent expressions com bloc, post… i ara li ha tocat el torn a meme.

Aquesta és una paraula que ja havia sentit diverses vegades mentre llegia alguns blocs, però que encara no havia acabat d’entendre bé. Doncs resulta que el Gatot m’ha enviat un meme, el meme del vuit. Tal com ell explica (i tal com ell ho va rebre d’en Duschgel), és tracta d’explicar vuit coses sobre mi mateix, i llavors proposar a vuit blocaires més perquè s’animin a respondre aquest meme. Com que és el primer meme que faig, no puc deixar de dir que el faig amb molta il·lusió!

I ara la qüestió és: quines vuit coses puc dir de mi? Ja puc sentir el pànic a la pàgina en blanc. No em vull pensar massa aquest post perquè crec que lo millor és que escrigui lo primer que em passi pel cap per ser lo més espontani possible… i això és el que faré.

I sense més preàmbuls passem a aquests vuit ítems sobre mi…

 

[@more@]

 

1.- M’he fixat que tothom acompanya el post amb una imatge. Jo he triat aquesta que veieu per dos motius. Primer perquè és el símbol d’infinit (que no deixa de ser un vuit mandrós que s’ha repenjat al terra) i reflexa la meva vessant més científica i racional. Però és un infinit fet en uns camps de conreu d’Anglaterra, per mostrar també el meu costat més creatiu i artístic. I així em considero jo, una lluita  impossible entre lo racional i lo irracional. M’he consagrat a la ciència, però no vull perdre la creativitat i la bogeria de  l’art que hi ha al món.

 

2.- Una de les coses que em posa de més mal humor és que la gent parli al cinema. Ja sabeu que m’encanta anar al cinema. Però no només veure una pel·lícula i punt, sinó també viure la història durant la projecció; i després poder discutir amb algú aspectes tècnics com la interpretació dels actors, els moviments de la càmera, l’ús de la música… Doncs si algú parla en un lloc on se suposa que el silencia està implícit, em treu tot allò. Si algú vol parlar, que ho faci al carrer. I si a més a més sona un mòbil i el despengen i es posen a parlar… llavors no m’hi puc estar i he de dir (primer educadament, i si no funciona amb més mal humor) que aquest no és un lloc per parlar.

 

3.- Em considero una persona massa emocional. Per què dic massa? Us ho explicaré d'aquesta forma: és com si tingués un amplificador connectat al cor o al cervell (o d'on sigui que provinguin les emocions), i cada vegada que sento alguna cosa (por, alegria, tristesa, amor, odi, enyorança…) ho sento multiplicat per 10 o 20 vegades. Així em sento jo a vegades, i el problema és que és tant fort que em supera i no en puc fer res constructiu. No sé si això és bo o dolent, encara no ho tinc clar.

 

4.- M'agrada molt llegir un llibre, mirar un quadre, una escultura, una obra de teatre… El problema arriba quan un cop ho he mirat em dic a mi mateix "no ho he entès". Se suposa que darrera de cada manifestació artística (una novel·la, un poema, un quadre, una escultura…) hi ha una persona que tenia una inquietud o una necessitat d'expressar alguna cosa. Si em perdo aquest missatge, què volia dir aquella persona, és com si se m'hagués escapat alguna cosa important.

 

5.- A l'institut no era bo en els esports. No tinc una gran condició física, però també és cert que mai he fet  masses esforços per millorar-la. Això sí,  m'agrada nedar, caminar molt, fer excursions a l'aire lliure… però poc més. I per extensió, tampoc segueixo massa els esports com el futbol o el basquet. Senzillament no em criden l'atenció. Per exemple, només em miro un partit de futbol quan és un derbi o una final molt important, i ho faig més per l'ambient de tensió i alegria que es crea en el bar o entre els seguidors dels dos equips que pel partit en sí. O sigui que no em pregunteu quins han estat els darrers fixatges del Barça o del Madrid perquè no tinc ni idea. 😛

 

6.- M'agraden molt els videojocs! Sempre han estat per mi una gran font d'entreteniment i (perquè no) d'evasió. La meva primera consola va ser una GameBoy, i després va venir la Master System II. Llavors em vaig passar als jocs d'ordinador, però amb els anys em vaig cansar del fet que cada vegada que volies gaudir d'un joc nou havies de tenir un ordinador més potent. Per tant vaig tornar a les consoles, amb la Play Station 2, i actualment amb la XBOX 360. He d'admetre però que ara jugo molt menys que abans, perquè ara només hi jugo quan no tinc cap pla o res millor a fer. He jugat a molt tipus de jocs (estratègia, acció, aventures gràfiques, RPGs…), i no em fa res jugar a un joc on només s'hagi de disparar i matar monstres. Però sí reconec que gaudeixo molt més un joc amb un bon guió ple de sorpreses i girs inesperats. En aquesta categoria podria mencionar "Max Payne", "Final Fantasy X" o "Oblivion". La consola Wii és genial per jugar amb amics!

 

7.- Potser és pel fet d'haver nascut en ple hivern, però la veritat és que un dia fred i nuvolat em posa de bon humor. Això no vol dir que no m'agradi la llum i l'escalfor del sol, però no em fa res llevar-me del llit i veure que a fora el cel està tapat amb núvols i que està plovent. A més a més, el clima m'afecta força a l'humor. A la tardor i encara més a al hivern, em sento molt a gust, em sento en el meu ambient. En canvi en primavera i sobretot en l'estiu em sento com més fora de lloc, descol·locat. I quan toca el canvi d'estació hivern-primavera, sóc víctima de l'astènia primaveral! Aquest any precisament m'ha agafat més fort que mai, i és una sensació que no m'ha agradat gens.

 

8.- I per acabar una de fàcil… la meva pel·lícula preferida. Doncs la veritat és que no puc contestar! Seria injust resumir tantes i tantes pel·lícules i de tant gèneres diferents en una de sola. La veritat és que he de tenir com 10 0 15 pel·lícules preferides. Però si em veig forçat a dir una, una que m'hagi commogut més que qualsevol altre, una que m'hagi fet passar una estona molt agradable al cine… llavors amb quedo amb

Lost in Traslation.

No sé, potser el dia que la vaig veure tenia la sensibilitat a flor de pell, però em va agradar i molt. Hi ha molta gent que em diu que és una història d'amor. Jo no hi estic d'acord. Jo ho veig més com la història de dues persones perdudes en un entorn estrany, cada una amb les seves inquietuds i problemes, però que es troben i per un instant connecten. I això no és fàcil avui dia… connectar amb algú vull dir. Potser per això em va agradar tant.

 

Doncs ja està. No sé fins a quin punt aquests 8 apartats són representatius de qui sóc jo i com d'interessants us semblaran, però és el que se m'ha acudit així de bones a primeres. Ara se suposa que he de suggerir a vuit blocaires perquè s'animin a fer aquest meme. Bé, doncs aquestes són les meves vuit suggerències:

 

 


Com que ens trobem encara a l'estiu, entenc que molts estaran amb els seus blocs en "stand-by…" :-). Tranquils, jo deixo aquí la proposta i ja us la mirareu quan tingueu un moment.

Comentaris tancats a El meme del vuit