Relats Conjunts: Chat Noir (de Théophile Steinlen)

 TOURNÉE DU CHAT NOIR Théophile Steinlen 1896

 

-Cada matí camí de la feina passo davant del Gat Negre – digué el nostre protagonista –. Sí sí, és així com li dic, el Gat Negre. Que qui és? És un gat negre que està assegut al terra de la carnisseria que hi ha a la cantonada. Però no és un gat negre qualsevol, és el Gat Negre. Cada matí em mira, cada matí em segueix amb la mirada, cada matí em clava els seus dos ulls daurats com sondes que indaguen en la meva ànima… a mi i només a mi!!

-Au va home! – li contestà el seu amic –. Només deu ser una mixeta de carrer.

-Et dic que no! Aquest felí té quelcom a la mirada que m’esgarrifa. Des de que treballo a la oficina (i ja fa un bon temps d’això) que les nostres mirades es creuen. El Gat Negre em coneix. Sí sí, no em miris amb aquesta cara… el Gat Negre em coneix. Sap quins són els meus neguits, les meves inquietuds, les meves pors… Que com pot saber-ho això? Per què m’ha estat observant tot aquest temps. Només amb els ulls m’ha arribat a conèixer molt millor que qualsevol persona que em conegui… incloent-hi a tu!

-Crec que exageres amic meu. T’has deixat emportar per una fantasia.

-No ho crec. Sé el que pensa ell de mi. Ho veig en la seva mirada daurada… i demà per fi sortiré de dubtes!

-Què vols dir?

-Demà aniré a parlar amb ell!!

-Perdó?! – preguntà l’amic ennuegant-se amb la cervesa.

-Ell, que ho sap tot de mi, sabrà com ho he de fer per superar totes les meves dificultats en la vida. Fins ara no ho tenia clar, però ja m’he decidit… El Gat Negre ha de tenir totes les respostes que necessito!

 
L’endemà al matí, el nostre protagonista sortí de casa seva armat amb un valor i una decisió que no havia conegut en molts anys. Baixà pel carrer principal i en girar la cantonada… allà hi era, com cada matí, silenciós, impertèrrit; el gat negre amb els seus ullets clavats en la persona que tenia al davant.

-Ja sóc aquí! Ja em tens!! Sé que m’has estat observant tot aquest temps!!! Dóna'm les respostes que necessito!!!! Parla’m!!!!!

-Miau! – Contestà el gat negre.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 comentaris a l'entrada: Relats Conjunts: Chat Noir (de Théophile Steinlen)

  1. quin ensurt!!!
    Tenia un aire Poe!

    Molt bon relat!!! Felicitats!

  2. onix diu:

    Genial millu!! has fet una bona descripció , del què trameten aquests ulls daurats , enhorabona!!
    Gràcies altre cop per les teves magnifiques col·laboracions a Relats conjunts

  3. elur diu:

    un “miau” pot voler dir moltes coses, eh? que jo em conec els miols del meu gat 😉

    M’ha encantat! felicitats!!!

    :)**

  4. Si que fa una mica de nosequè! Si! Sembla que hagi de passar alguna cosa “terrible”. M’agrada la idea d’ulls que sondegen!

  5. Sí que fa venir com un esborronament… però m’ha agradat! Enhorabona!

  6. M’ha barrufat aquesta ironia!
    Molt bó!

  7. Pd40 diu:

    jejeje, bon final. Miau! Bon relat!!

  8. Clint diu:

    jajajaja, no podia acabar d’altra manera…tot i que mentre llegia anava pensant què diria el gat! inocent!

  9. Alepsi diu:

    Jo no ho hagués dit millor! Miau!

    xDDDD

    [Molt bo, Millu, molt bo]

  10. Anava llegint i pensava: com ho deurà fer acabar???
    Bon final!!!!

  11. mon diu:

    es sorprenent, la facilitat de paraula d’aquest gat, alhora que tan esquematica tant concreta…bol bo el relat

  12. joan diu:

    De vegades un miau pot incloure tota la descripció d’una vida. També penso que les persones pensem massa en els altres. El teu gat negre em recorda aquelles persones que es pensen que ho saben tot d’un. Aquest un, el protagonista del teu relat, s’obsessiona per la mirada escrutadora del gat. A la Familia de Pascual Duarte en prota, en Pascual, es carrega un gos pel fet de mirar-lo i fer-lo sentir culpable.

  13. eudald diu:

    marramèeeu, afegiria jo!

  14. xat diu:

    A mi també m’ha agradat.

Els comentaris estan tancats.