Una finestra a l\’exterior

Com veureu, ja fa molt de temps que no actualitzo el bloc. Té un motiu: ho deixo.

Vaig iniciar aquest bloc com una aventura incerta, un "a veure què en sortirà". Però ja fa un bon temps que vaig perdre la motivació. Vaig intentar seguir penjant alguna coseta de tant en tant, però sense constància un bloc no funciona.

Estareu d'acord amb mi que no té sentit que continui escribint si ja no es té interès per compartir el que es pugui pensar. Us estaria enganyant a tots, i jo no vull enganyar a ningú. El motiu pel qual penjo aquest darrer post és perquè no m'agraden els comiats a la francesa.

Només em queda donar les gràcies a tots i a cadascú de vosaltres que alguna vegada hagi passat per aquí, hagi llegit el que hi havia, i hagi deixat algun comentari.

Sort a tots i cuideu-vos.     

[@more@]

Tweet

 RELATS CONJUNTS

Què se’n va fer de l’ahir?

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Diumenge a la nit vaig veure una pel·lícula de la que ja havia sentit a parlar però que no havia vist encara. Als cinemes va passar sense massa glòria, i per tant crec que ara només la trobareu en DVD. Però no per això és una mala pel·lícula.

ShortBus és… ShortBus és… ShortBus és ShortBus. És una pel·lícula diferent. Havia vist coses semblants, però no com això. La trama (si és que podem parlar d’una trama) gira entorn la vida d’un grup de personatges al post 11-S de New York, personatges que tenen problemes en la seva vida sentimental o/i sexual. Amor, plaer, comprensió, satisfacció, respecte… són algunes de les coses que els hi manquen i tracten de trobar desesperadament.  Les vides d’aquests personatges es van creuant i tots conflueixen a un local anomenat ShortBus, on la gent intenta trobar allò que necessita amb més o menys èxit, amb resultats més o menys dramàtics.

I aquí arribem a un punt important. Quan el sexe explícit en el cinema deixa de ser escandalós o objecte de censura? De mica en mica van apareixent més pel·lícules no X, on les escenes de sexe són cada vegada més nombroses i explícites (com Kids, Ken Park, 9 songs…). Jo crec que quan el sexe és un element imprescindible de la història i es tracta amb la suficient sensibilitat però amb la cruesa adequada, no hauria de ser motiu d’escàndol.

Siguem sincers, el cinema porno és un cinema de consum, ja sigui personal o per parelles. Al porno, el sexe i els que el practiquen són objectes que no busquen el plaer propi sinó el plaer de l’espectador (ja m’agradaria saber quantes actrius porno els hi agrada que algú ejaculi a les seves boques obertes). ShortBus no és porno, i si algú pensés el contrari, li diria que no té clar què és el porno.

A més a més la banda sonora utilitzada és preciosa, i els intermedis entre escena i escena on es representa la ciutat de New York com si fos quadre de Van Gogh és senzillament sublim.

Si no teniu una ment oberta, o si considereu que encara teniu alguns prejudicis respecte al sexe, llavors deixeu ShortBus, no un interessarà. Per als altres, no puc assegurar que us agradi, però segur que no us deixarà indeferents.

[@more@]

Tweet

Es fa difícil triar dues fotos entre tantes, però espero que tot i així us agradin

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

És curiós, però després de períodes de certa tensió, m’arriben certs instants de clarividència. El problema és que no m’il·lumina cap revelació, sinó que m’assetgen els dubtes. Això sí, tornen quan ja em pensava que els havia deixat enrere, i a més a més tornen ben ordenats i ben plantejats perquè els pugui analitzar de nou… i evidentment no arribar a cap conclusió nova. Però al menys passo una estona en la meva torre de marfil, aïllat de tota la resta, on tant bé em sento de tant en tant.

Qui sóc jo? O més important encara… què fa de mi la persona que sóc? És a dir, si em rapo els cabells deixaré de ser qui sóc? Si començo a vestir roba diferent seré un altre? O té a veure amb les coses que faig, amb les coses que penso, amb com actuo?

Fins a quin punt puc modificar les coses en mi mateix sense deixar de ser jo mateix? I si no canviar res és una forma de deixar de ser jo mateix?  Però qui és aquest “jo mateix”? Quin tipus de persona sóc? Realment vull canviar res?

Què vol dir estar satisfet amb un mateix, no voler canviar res, però al mateix temps pensar que no és suficient? Podem arribar a ser quelcom per nosaltres mateixos? Sempre ens cal més i més? No pot arribar un punt on tinguem prou? Ens podem arribar a conformar amb el que tenim, o sempre demanem canvis?

[@more@]

Tweet

Un desig…

                …si existissin les llànties màgiques,

                …si un estel fugaç creués el meu camí,

demanaria… demanaria… poder sentirme, ni que fos per un instant, com a Fly Me to the Moon.

Deixem que en Sinatra ens ho expliqui millor…

[@more@]

Tweet

Dos posts en un dia. I pensareu… calia? Bé, i perquè no? 

M'he proposat descobrir aquesta regió de la Toscana en els caps de setmana que passi a Siena. Tres mesos et donen dotze caps de setmana, o sigui que s'ha d'aprofitar el temps.

La primera parada ha estat Pisa, aquest dissabte passat. Qui no coneix Pisa? La comunicació amb Siena és prou bona, amb només una combinació de tren i 1:40 minuts de viatge, t'hi trobes.

Pisa no és només la Piazza dei Miracoli. Hi ha molt més que el Baptisteri o la torre inclinada. Vaig començar la visita fent un passeig per les cases que banya el riu Arno…

Però és clar, no vaig trigar en dirigir les meves passes cap a Piazza dei Miracoli. Em va agradar molt aquell lloc perquè és molt fotogènic. Pots captar tots els edificis principals amb una sola instantània…

I què faltava per fer complerta aquesta visita a Pisa? Doncs pujar a la torre, evidentment! Només es troba inclinada 4º respecte la seva vertical, però us puc assegurar que la sensació d'inclinació es va notant cada vegada més a mesura que arribes al cim. Gaudiu de les vistes… 

Espero que us hagi agradat aquesta petitíssima visita virtual per Pisa. Aviat faré una nova excursió i podré mostrar-vos els millors racons d'aquest païs.

I per acabar i tal com prometia el títol del post… un servidor es descobreix amb una foto a l'interior del Camposanto…

… o us pensaveu que m'havia posat a contra llum per què sí?

Fins a la propera!! 

[@more@]

Tweet

Aquest post es troba en una doble categoria, perquè torna el racò del  cinéfil, i perquè les pel.lìcules que comento formen part d'aquestes Cròniques Sieneses. L'italià no em fa tirar enrere a l'hora d'anar al cine. Al contrari! Trobo que és un gran exercici de comprensiò, com aquells "listenings" que feiem a l'escola a la classe d'anglès. A més a més, en els films doblats, el llenguatge sempre s'exagera una mica més, els dobladors forcen la parla i es pot entendre millor. Si no hi esteu d'acord, compareu una peli americana doblada al català i una peli de Ventura Pons (per exemple).

De moment he vist dues pel.lìcules, una comèdia i un drama (una de cal i una de arena). La primera va ser la de riure. És tracta d'un film anglès que porta per tìtol "Death at a Funeral", però aquì a Itàlia l'han titulat com "Funeral Party". No concec el tìtol en castellà o català perquè em sembla que, o bé no s'ha estrenat encara, o bé sortirà directament en format doméstic. Si la podeu aconseguir us la recomano, perquè és fàcil de veure i les rialles estan garantides.

L 'altre pel.lìcula és més fosca. Aquì a Itàlia l'han titulat "Il buio nell’anima", que significa "La foscor en l'ànima". Allà també la teniu, i us l'han titulat com "La extranya que hay en mi". La peli és dura, tracta un tema tant delicat com el d'una dona que pateix una pallissa a mans d'uns delinquents, i que després de la seva recuperaciò només troba consol en el camì de l'odi i la venjança. La idea de partida m'agradava, i el desenvolupament també, però la meva opiniò és que tota la història cau a terra en un final que no em va agradar gens. No vull dir res més per no desvetllar detalls de la trama per que la vulgui veure.

I això és tot per ara des de Siena.

Ci vediamo!

[@more@]

Tweet